Primera persona del plural
Moltes vegades el material sensible que manipula un escriptor de cançons hauria de portar una enganxina amb el dibuix d’una copa de xampany que pose “fràgil” en majúscules. Quan els periodistes especialitzats o no especialitzats t’entrevisten amb una certa profunditat, normalment hi ha una pregunta que acaba caient en un o altre moment: són autobiogràfiques les teues cançons? Sempre estic temptat de tirar mà del meu bagatge filològic i explicar-los que hi ha una diferència considerable entre el jo i el jo poètic, però m’abstinc de fer-ho i responc que moltes de les coses que cante les he viscudes en primera persona del singular o del plural, depenent de si parlem de temes més íntims i privats o, pel contrari, de temes més socials i col·lectius. Conteste que a l’hora d’utilitzar el nosaltres no hi ha una voluntat implícita de fer de portaveu de ningú, que jo pense com pense i no pretenc ser el director ideològic d’un grup de persones ni de cap moviment polític en concret, però sent que forme part d’una generació nascuda després de la mort de Franco, la més preparada de la història (com diuen!), que ha tingut accés a una formació democràtica, de qualitat i en valencià, però que paradoxalment se sap condemnada a un futur incert: l’índex d’aturats i aturades menors de 30 anys a l’Estat Espanyol és tan escandalosament alt, que la major part de nosaltres ens hem vist obligats a viure en la precarietat, tornar a casa dels nostres pares o fins i tot a emigrar a altres països, amb els nostres títols universitaris i màsters a les motxilles. En definitiva, vull dir amb tot açò que no hi ha cap voluntat mesiànica a l’hora d’utilitzar la primera persona del plural en les meues lletres. Sí que tinc una especial inclinació a posar-me de part dels febles, a solidaritzar-me amb qui pateix i adscriure’m a les lluites quotidianes de moltíssima gent. I evidentment que tinc una filiació política, un partit i una bandera, perquè independentment del meu ofici de cantautor sóc un ciutadà més, amb els meus drets i deures. I la neutralitat no és precisament un d’ells: qui diga que un artista és imparcial menteix deliberadament. No n’hi ha volta de fulla. Quan tracte d’explicar aquestes coses sempre me’n recorde d’una cançó de Silvio Rodríguez que diu “Yo quería cantar encapuchado y después confundirme a vuestro lado, aunque así no tuviera amigos y citas y algún que otro favor de una chica bonita.”
Música en la via pública
Els començaments sempre són complicats. Avui he recordat que ja fa més de dotze anys que, en companyia d'un amic de tota la vida, Ricard Chulià, agafàrem per primera vegada una guitarra i ens plantàrem a la Plaça de la Mare de Déu de València amb la intenció de fer unes cançonetes i passar la vesprada. Una manera com qualsevol altra de matar el temps i finançar-nos el berenar. Analitzant-ho amb una certa perspectiva, he arribat a la conclusió que aquella decisió intrascendent, en aparença, ha condicionat la meua vida per complet. Una vegada li agafes el gustet a això de fer música en directe, resulta molt difícil deixar-ho, de seguida et genera una dependència i acabes patint la síndrome d'abstinència.
A còpia d'hores i més hores tocant en el carrer, arribes a adonar-te que el públic (és a dir, la suma de tots els transeünts casuals que tenen la sort o la desgràcia de creuar-se en el teu camí) actua d'una manera singular i diferenciada, i es pot dividir en diverses categories organitzades per raons de comportament. Ací van tres o quatre exemples il·lustratius:
Hi ha un tipus d’espectadors que sempre caminen de pressa, decididament, amb els auriculars posats, però que en passar al costat de la funda de la guitarra, s'aturen durant uns breus instants, se'ls trauen de les orelles i escolten. Tot seguit, llancen alguna moneda, tornen a immergir-se en la música del seu ipod i reprenen el seu camí. Amb l'aportació econòmica que acaben de fer, aquesta mena d’espectadors no premien la teua interpretació, sinó que es feliciten ells mateixos per haver reconegut la cançó que estaves tocant en aquell moment. Fascinant, veritat?
També estan els turistes japonesos, que ni tan sols es paren a comprovar si afine o no afine. No em pregunten en quina llengua cante o si tinc algun disc enregistrat: només volen immortalitzar-me amb les seues sofisticades càmeres fotogràfiques i/o de vídeo. Esperen pacientment que acabe el tema que estic tocant i em demanen en un anglés bastant precari si puc posar amb ells. M’alce un moment de la cadira i clave la mirada en un punt fix mentre ells reprodueixen una lletra ve baixa amb el dits de la mà, en senyal de victòria (?!). Resulta excessivament complicat calcular la barbaritat d'àlbums familiars japonesos en els quals dec aparéixer: potser sóc famós en el país del sol naixent i no ho sé!
Per altra banda, i mai no hem aconseguit entendre la seua psicologia, estan les “senyores que deixen caure religiosament una moneda de vint cèntims, però mirant-me amb menyspreu i displicència perquè etic demanant diners en la via pública”. Les podem identificar perquè solen contraure els llavis i arrufar el nas, com si no pogueren evitar de retraure la meua “indignitat”. De fet, mentre llancen aparatosament la moneda als meus peus, es nota com estrenyen la bossa de mà amb força contra el pit, per si de cas m’alce a corre-cuita i els furte la bitlletera, amb el clàssic mètode de l'estiró.
Per últim, i em deixe moltíssimes categories en el tinter, estan aquelles persones que passejaven per la ciutat sense direcció, a la deriva, i en trobar-se amb el meu recital improvisat, decideixen seure en els banquets que hi ha situats a prop de la Catedral. Es passen tota la vesprada amb mi, fent-me companyia, aplaudint respectuosament després de cada cançó. No em tenen en compte que abuse excessivament d'Al Vent durant el meu repertori (perquè sóc conscients que eixa cançó, eixe himne, toca la fibra de moltíssima gent; i m’encanta cantar-la a pulmó, a més a més!). No els importa que em quede callat mentre no passa ningú, aprofitant el parèntesi per beure un glop d'aigua o descansar una miqueta. Els és absolutament indiferent que la meua veu vaja apagant-se progressivament per culpa del desgast. Quan acabe la meua feina i em pose a recollir els instruments, a punt d'anar-me’n cap a casa, s'arrimen a parlar una estona amb mi i em regalen un somriure que val més que tota la recaptació de la jornada.
Utòpics, idealistes, ingenus
Darrerament s’ha escrit molt sobre el paper que va jugar la Nova Cançó en la lluita antifranquista, aprofitant l’efemèride que suposa el cinquanta aniversari de la cançó Al Vent i de la publicació de l’article Ens calen cançons d’ara, escrit per Lluís Serrahima. Tothom a la premsa coincideix a destacar la funció crítica i democratitzadora dels artistes que conformaven el grup dels Setze Jutges i cap dels periodistes o opinadors que han tractat el tema s’han qüestionat si era legítim o no que els cantautors prengueren un determinat posicionament polític o que mostraren explícitament (dins dels límits de la censura) la seua oposició contra el sistema.
és evident que els quaranta anys de dictadura feixista constitueixen un dels capítols més foscos de la història de l’Estat Espanyol i que, per tant, totes aquelles persones que van contribuir a desballestar-la sempre tindran el beneplàcit de l’opinió pública (que si ara pot opinar “lliurement i democràtica” és, en part, gràcies a la tasca d’aquestos mateixos músics).
Fins ací, tot correcte: el problema apareix quan un grup d’artistes nascuts després de 1975, amb el dictador Franco podrint-se sota terra, decideixen reprendre la tasca de fiscalització social i política que portaven a terme amb les seues cançons i recitals, músics de la talla de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet… Quin despropòsit! De sobte, per als mitjans de comunicació de casa nostra (amb comptades excepcions), els cantautors estem passats de moda. No interessem, perquè som naives, idealistes, ingenus i pamfletaris, no estem arrelats a la realitat i només fem que protestar de tot i queixar-nos per qualsevol cosa. Se’ns recrimina la nostra actitud política i se’ns redueix a simples “portadors de banderes”.
Feliu Ventura sol dir durant les seues actuacions que “si nosaltres fem cançó denúncia és perquè altres fan cançó renúncia” i crec que posa el dit en la nafra. Si per tal d’arribar al “gran públic” estem obligats a diluir el nostre discurs i a fer lletres asèptiques; senzillament, no volem arribar al gran públic. Ens agrada que els nostres espectadors siguen els nostres interlocutors, que participen del debat, que reflexionen amb les nostres cançons, que pensen per ells mateixos. No és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. Els cantautors del present, del passat i del futur mai no hem volgut un país autocomplaent, sense esperit crític, que aposte per una cultura sense arestes, on “llibertat d’expressió” només siga una paraulota grandiloqüent i prou! Ara i avui, hi ha coses que no ens agraden del món que ens envolta i estem decidits a canviar-les, en la mesura de les nostres possibilitats.
Resumint: somiar no ens fa vergonya…
Postal des de Praga
En abril de 2010 vaig actuar a Rennes, Colònia i Praga. Després de l'última actuació no vaig tardar excessivament a tornar a l'hotel: l'endemà agafava l'avió relativament prompte i encara tenia tres recitals més la mateixa setmana a Girona, Benicarló i València. Al matí següent, després d'una dutxa ràpida, vaig baixar amb la guitarra penjada a l'esquena i arrosegant les rodetes de la trolley. Vaig preguntar-li a la recepcionista si, per favor, podia demanar-me un taxi a l'aeroport. Ella em va mirar com si li haguera proposat la cosa més rara del món: em va explicar que hi havia un volcà en Islàndia que havia entrat en erupció i que les cendres que havia expulsat cap al cel eren perilloses per als motors dels avions i que havien clausurat l'espai aeri de tota Europa. A més a més, no quedaven cotxes de lloguer disponibles, els trens i els autobusos estaven col·lapsats i ningú no sabia quan s'alçaria la restricció per culpa de les cendres volcàniques. Vaig haver de suspendre els concerts que tenia eixa setmana i demanar disculpes als organitzadors. M'ho vaig prendre amb filosofia. D'aquella ciutat només podia escapar a peu, i sincerament no em veia caminant 2055 km amb una guitarra i una maleta. Heu vist la pel·lícula Lost in translation? Doncs jo em sentia com el personatge de Bill Murray, captiu en una ciutat circumstancial, matant el temps conforme podia, establint aliances amb persones que havia conegut a l'aeroport de manera accidental. Deambulava per la ciutat, simplement per no quedar-me tancat a l'habitació de l'hotel tota la vesprada. Feia trajectes de metro absolutament infructífers: de l'aeroport al centre; del centre a l'aeroport, tractant d'aconseguir nova informació. Vaig aprofitar per escriure algunes cançons del següent disc. Vaig memoritzar quatre paraules de txec i em vaig aprendre la ciutat com el palmell de la mà (si alguna vegada necessiteu un guia, ja sabeu!). Em vaig entretindre compartint les hores amb persones que no tornaria a veure en la meua vida, però amb les quals vaig posar en comú, durant un instant, soledats i confidències. Mentre s'adormia el volcà, mentre un núvol negríssim ens marcava el ritme... Dues setmanes després, vaig tornar a casa amb una sensació estranya: en primer lloc, em vaig adonar que els éssers humans ens hem entestat durant tota la història de la civilització a tractar de controlar la natura, sotmetre-la als nostres interessos i jugar a ser déus, però per molts avanços tecnològics i per moltes màquines sofisticades que inventem, sempre pot passar que de sobte, un dia, un volcà entre en erupció i pose les coses cap per avall: aquelles dues setmanes es van produir pèrdues multimilionàries, les borses de tot el món van caure a plom, semblava l'apocal·lipsi financera. No em vull imaginar què podria arribar a passar si mai esgotem els recursos energètics naturals o si cau un meteorit gegant en Reykjavik! De l'altra cosa que em vaig adonar és que els escriptors de cançons estem supeditats a unes limitacions d'immediatesa creativa: mentre la vida ocorre no pots capturar-la, no pots atrapar-la amb uns acords i unes notes. Mentre vius un moment especial com aquell només pots experimentar-lo amb intensitat, només pots dedicar-te a assaborir-lo amb els cinc sentits. Però definitivament, no pots composar una cançó en eixe concret segon: has d'esperar-te a arribar a casa i, amb el cap fred i fent memòria a 3000 revolucions, enfrontar-te al paper en blanc. Així és com va nàixer la cançó Eyjafjallaökull.
Postal des de Shanghai
Barcelona-Shanghai amb escala a Zuric. Déneu hores cinc minuts veient pel·lícules subtitulades i menjant aliments precuinats i emmagatzemats en recipients minúsculs i individualitzats. Pose els peus en l'aeroport de Pu Dong i em dirigisc a la parada de taxis. Col·loque la bossa i la guitarra al maleter i puge al seient de darrere. Li mostre al conductor l'adreça de l'hotel on m'allotge, impressa en un paper. Em mira amb cara d'interrogant i em parla en xinés (literalment). Li dic que no entenc res del que em diu. Només sé saludar: Ni Hao i prou. Li pregunte si parla una miqueta d'anglés. No em diu que no però és evident, tenint en compte que no em respon ni mitja paraula. Ens quedem uns instants en silenci. Jo no sé pronunciar el nom de l'hotel i ell no pot llegir el nostre alfabet. Em resigne, recupere les meues coses i torne a l'aeroport a veure si trobe algú que parle algun idioma que em sone remotament, sense èxit. Busque un ordinador amb connexió a internet per consultar un plànol de la ciutat en xinés. Hi ha un cibercafé prop de la consigna. Imprimisc la pàgina de recerca i torne a la parada de taxis. El conductor llig el paper sense problemes i ens posem en marxa. El trajecte no se'm fa excessivament llarg. Després del check-in, deixe les coses en la meua habitació i baixe a menjar alguna cosa que no estiga escalfada amb microones i envasada al buit. El recepcionista em recomana un restaurant que està just enfront de l'edifici. Entre a l'establiment i m'assec en la primera taula. Em porten la carta. Està escrita en xinés, òbviament. Demane si tenen alguna traducció a l'anglés i em diuen que no amb un gest, però em porten un menú amb fotografies dels plats. Només he d'assenyalar amb el dit allò que vull. No reconec el 90% dels aliments que hi apareixen. Trie un bol de sopa, no vull arriscar-me i demanar alguna cosa que no m'agrade. La sopa és una opció senzilla, no té misteri: caldo de verdures, de peix o de carn. Em porten la sopa, però la fotografia no estava a escala: em duen un perol del qual podria menjar una família de l'opus sencera. Em servisc un plat i clave la cullera. Arg! Si haguera sabut com dir-ho en xinés, hauria sol·licitat un extintor a crits! Mai no havia tastat una cosa tan coenta en tota la meua vida... Em ploren els ulls i tinc la llengua anestesiada. Pague i demane disculpes per haver-me deixat el plat sencer, juntant les mans en senyal de pregària. Torne a l'hotel i em pose fins al cul de xocolata i begudes isotòniques d'una màquina de vènding! Des del balcó de la meua habitació es veu una boirina de pol·lució que desdibuixa els edificis i gratacels, hi ha un núvol de color carabassa que il·lumina tènuament la ciutat.
Postal des de Panamà
Una galtada de calor. Trenta-quatre graus. Són les nou de la nit i plou intensament. Més de vint hores d'avió a l'esquena. València-Madrid-Guatemala-Panamà. Pugem a un taxi de color groc, com els de Nova York. Gratacels i finques altíssimes a banda i banda de la carretera, més analogies amb Manhattan. La ciutat està col·lapsada. Ens ho explica Carlos, el conductor del vehicle. Avui és el dia escollit pel govern de la República per fer un cens de la població. Això implica que tots els panamenys han de romandre a les seues cases entre les vuit i les onze de la nit, per tal de rebre els enquestadors de l'administració. Es calcula que hi ha entre tres i quatre milions d'habitants en tot el país. Això significa que a la capital resideix més del cinquanta per cent de la població total. Atenent a les estadístiques, em figure que el desequilibri entre la ciutat i les zones rurals deu ser flagrant. Ho comprovarem aquestos dies, anirem amb els ulls oberts.
Escuts del Futbol Club Barcelona pertot arreu, samarretes blaugrana, bufandes, banderins i altres articles de merxandising. Ací tothom és del Barça. Llevat de Carlos. Ell s'estima més el Reial Madrid. Amb tota l'ànima i el cor sencer, ens diu. Assegura que els seus compatriotes es canviaran de jaqueta quan a Guardiola l'abandonen els déus, tard o d'hora. La seua teoria és que als panamenys no els agrada perdre ni al parxís, els encanta guanyar per damunt de totes les coses. Ens explica que es repeteix el mateix fenomen durant les eleccions presidencials. Quan els diaris més importants publiquen els resultats dels sondejos dies abans dels comicis, els ciutadans prenen nota del candidat que porta avantatge i tothom vota massivament aquest partit quan arriba el moment de dipositar la papereta a les urnes.
Prenem un café amb Yigo Sugasti en el Casco Viejo. Ell és el director artístic del Festival Internacional de la Canción de Autor de Panamá, raó per la qual hem creuat l'Atlàntic per primera vegada. Ens fa cinc cèntims de la història de la mostra. Començà fa set anys dient-se Tocando madera. La gira, i pretenia ser una exhibició itinerant del bo i millor de l'escena local de cantautors.
Tocar fusta, una preciosa metàfora. El tacte de la guitarra, el crepitar de les taules de l'escenari sota els nostres peus, buscar la sort amb tota la intenció i les ganes. Yigo té una dilatada carrera com a cantautor i entén perfectament els obstacles i dificultats de l'ofici. Per això ha cuidat tots els detalls al mil·límetre. Setze artistes de Panamà, Brasil, Colòmbia, Veneçuela, Estats Units... Quatre dies de concerts a llocs emblemàtics de la ciutat, com el Teatre Nacional o la Plaça Herrera. Deu tallers, taules redones i conferències sobre el gènere. Els millors equips tècnics i una campanya de difusió espectacular: hem fet unes quantes entrevistes per als diaris i les televisions més conegudes de Panamà. També hem participat en un programa de ràdio a l'emissora KWContinente, amb el periodista i professor universitari Rafael Candanedo, que impartirà un dels tallers programats durant el festival i que ens ha brindat l'oportunitat de presentar el nostre treball discogràfic i interpretar tres o quatre cançons en viu.
Trenquem el gel amb el públic autòcton en la conferència que impartisc a l'Acadèmia de Música de Panamà. Demane disculpes per avançat. No estic acostumat a parlar en públic en castellà, se m'escaparà alguna que altra espardenyà, segur. Parle sobre l'herència de la Nova Cançó, sobre la nova fornada de músics que ha pres el testimoni de Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, i tants altres. Parle sobre el compromís polític de l'artista, sobre el component antifeixista, sobre la situació del català a casa nostra, sobre el relleu generacional, sobre les causes, atzars i lluites del segle XXI. Faig analogies amb altres moviments de cantautors d'Amèrica Llatina i amb els contextos polítics d'aquest continent. Parle sobre la desmemòria històrica, sobre l'accident del metro de València, sobre l'especulació urbanística al barri del Cabanyal, sobre la corrupció en el si del govern. Sembla que el missatge ha arribat als espectadors, perquè m'acribillen a preguntes. M'interroguen sobre la relació que existeix entre la poesia i la música, sobre la capacitat transformadora de la cançó, sobre el posicionament polític de l'artista. S'obri un debat amb el públic sobre si amb una cançó es pot o no canviar el món. I toquem tres o quatre temes, com a cloenda.
Al vent. La cara al vent. Al vent del món.
Postal des de Betlem
Ens alcem de bon matí en un hotel molt pròxim a la porta de Damasc, en el rovell de l'ou de la ciutat vella de Jerusalem. Agafem un autobús que ens porta fins al checkpoint de Betlem. Durant el trajecte, per la finestra, veiem cases i més cases, amuntegades les unes damunt de les altres, de manera caòtica, com un rusc d'habitatges groguencs, degradats per l'erosió del temps. La densitat de població és vertaderament sorprenent: no arribe a imaginar-me quanta gent pot arribar a viure en aquestes llomes. Arribem a la nostra destinació en poc més de vint minuts.
El checkpoint de Betlem pareix una presó, un laberint de formigó: murs grisos, intimidatoris, coronats amb fil d'aram. Passem una porta giratòria de ferro, travessem un corredor estret, ens endinsem en una habitació amb aparença de duana. Una soldat de l'exèrcit israelià comprova, amb desgana, que els nostres documents estan en ordre i ens permet l'accés a l'altra banda. A nosaltres ens deixen passar sense problemes perquè tenim passaport internacional, però als palestins els posen moltíssimes traves i poden fer-los esperar hores i hores, sense causa aparent, fins obrir-los el pas. Continuem avançant, seguim l'itinerari marcat, caminem uns dos-cents metres fins a l'eixida. En les parets, missatges de suport a la causa palestina escrits en diversos idiomes, amb esprais i retoladors permanents.
Quan per fi superem l'última barrera, ens trobem amb una parada de taxis. Ens quedem una estona allà, esperant que arribe l'Ahmad, que ens ha organitzat una sèrie d'activitats i una visita al centre històric de la ciutat. Per fer temps, traiem les guitarres i ens posem a tocar, amb els taxistes com a espectadors d'excepció. Nabil i jo interpretem una versió a dues guitarres de Sense equipatge. Els taxistes fan palmes i fins i tot s'arranquen a ballar en una de les parts instrumentals de la cançó. Tot seguit, Miquel Gironés trau la dolçaina i Xavi Sarrià i Cesk Freixas li fan un acompanyament de guitarra per a la Muixeranga. Més aplaudiments. Un dels taxistes s'acosta a Miquel i li posa l'orella en el pit, fent broma sobre la potència pulmonar necessària per fer sonar un instrument com aquest.
L'Ahmad arriba de seguida i ens dividim en un parell de taxis, que ens condueixen fins a l'Aida Youth Activity Center, on Munther O. Amira ens fa una conferència express (només tenim una hora fins a la nostra pròxima cita) sobre el conflicte territorial del poble palestí: ens explica sobre els assentaments jueus il·legals construïts en el terme municipal de Betlem i altres ciutats; ens fa reflexionar sobre el recorregut capritxós del mur que separa (en el sentit més pejoratiu del terme) Israel de Palestina, aïllant poblacions senceres i encerclant els recursos naturals més importants, com ara l'aigua o les terres de conreu.
Tornem a agafar els taxis i ens dirigim a l'Ajuntament. Allà ens espera l'alcalde de Betlem, Victor Batarseh, del Front Popular: ens explica la seua perspectiva particular sobre la situació política de l'Orient Mitjà i ens respon a diverses preguntes que satisfan la nostra curiositat: el seu discurs no és gens victimista, reflexiona sobre les dificultats d'enfrontar-se a la desocupació laboral, parla sobre com les autoritats israelianes l'eviten com a interlocutor, incideix en els seus objectius de garantir esperances i benestar social a la ciutadania... Fem una volta pel centre històric de la ciutat, abans de dinar. Visitem l'església de la Nativitat, el temple més sagrat del Cristianisme.
A les quatre de la vesprada ens dirigim cap al conservatori Edward Saïd, un centre d'estudis musicals finançat gràcies a les ajudes d'organismes internacionals solidaris. El gerent i el director artístic del centre ens mostren les instal·lacions i ens conten la història de la institució.
Poc després, tornem a agafar uns taxis fins al camp de refugiats d'Aida: ens topem de tos amb la crua realitat, una mena de suburbi de menys d'un quilòmetre quadrat on viuen unes cinc-mil persones (el 50% d'aquesta xifra són xiquets), en unes condicions deplorables. A la porta d'accés hi ha una clau de ferro gegant, que és la icona que representa el dret legítim dels refugiats a tornar a les seues cases. Passegem pels carrers d'Aida, al voltant del mur de la discòrdia: des dels terrats dels edificis es veu com el traçat de la muralla separa el camp de refugiats dels bancals d'oliveres, que queden de la banda israeliana. Els xiquets i les xiquetes d'Aida s'arrimen tímidament, i es queden a escoltar-nos quan traiem de nou les guitarres i ens posem a tocar. És increïble la sensació de cantar davant del mur, a prop d'un stencil de Bansky, que representa irònicament una escala mecànica que creua a l'altra banda. Acabem fent-nos fotos amb els xiquets, després de cantar tots junts Wiladi, Wiladi (l'himne palestí), que fa de cloenda del concert improvisat.
Desfem el camí cap al checkpoint i travessem una altra vegada els mateixos passadissos i barreres d'aquest matí. No ens posen problemes per a passar, però ens quedem desmoralitzats en veure com els soldats impedeixen que una dona i els seus cinc fills menuts passen la frontera per a anar cap a Jerusalem per no tindre un paper en regla. De vegades, la impotència es fa difícil de digerir. Un service ens porta a l'hotel per recollir les bosses: avui dormirem en una casa tots plegats, prop de la porta de Damasc també, on ens allotjarem la resta del viatge. Demà serà un altre dia.
Ambaixadors en la penombra
Aquesta és la segona vegada que actuem a Suïssa. Enguany hem realitzat dos concerts de format reduït: un a Basilea i un altre a Zuric, dins d’un context eminentment acadèmic, aprofitant les infraestructures que ofereixen les universitats d’aquestes dues ciutats i els seus respectius lectorats de català. Mai no deixa de sorprendre’m que hi haja tanta gent forana interessada a aprendre la nostra llengua i a conéixer, fil per randa, la situació política, històrica i social que es viu a casa nostra. Cada curs, una caterva d’estudiants de tota Europa se submergeixen en la cultura catalana. S’aproximen a la poesia d’Ausiàs March, de Vicent Andrés Estellés i de Miquel Martí i Pol; reviuen la lluita per la democràcia amb la banda sonora de Raimon i Lluís Llach; s’enganxen a les novel·les de Quim Monzó i Ferran Torrent; i em deixe un llarg etcètera de manifestacions artístiques que no els passen gens desapercebudes.
Actuar davant d’aquesta mena de públic resulta ben curiós: es comporten com uns espectadors modèlics, sempre es mostren respectuosos i receptius. Quan s’obri un torn de paraula, es desviuen per saciar les seues inquietuds i participen amb vehemència dels debats que sorgeixen a les aules. No tenen prejudicis: simplement, es deixen captivar per les melodies i per les paraules, s’impregnen de la música i pràcticament no perden detall. Aplaudeixen al final de cada recital com a mostra de la seua gratitud, et vénen a felicitar, intenten conversar una estona amb tu, amb tota la naturalitat del món.
Em fa l’efecte que el treball dels lectors i lectores de català, dispersos per universitats de mig món, no està reconegut públicament com es mereix: la seua tasca de promoció i difusió de la nostra llengua és importantíssima, resulta estratègicament indispensable. Al meu entendre, persones com Mireia Casanya (Basilea), Anton-Simó Massó (Zuric), Elisabet Capdevila (Colònia), Imma Martí (Bochum), Ariadna Soler (Tubinga), Maria Lacueva (Saarbrücken) Sebastià Moranta (Frankfurt), òscar Bernaus (Berlín), Marc Colell, Maria Dasca i Mathias Ledroit (París), Laia Arenas (Rennes), Èric Viladrich (Quebec) i molts altres noms i cognoms, són responsables de bona part de la projecció exterior dels nostres escriptors i els nostres músics. Fan la seua feina amb passió, combinant el rol de professor universitari amb el de gestor cultural, fent malabarismes amb el pressupostos i esprement els seus horaris fins al límit. Ells són els nostres ambaixadors en la penombra.
Mil milions. Radiografia d’una cançó.
Es calcula que ara mateix, mentre estàs llegint aquest article d’opinió, mil milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa: això significa que una sisena part de la població mundial ha d’apanyar-se-les per passar amb menys d’un dòlar al dia. Un dòlar equival a setanta-tres cèntims d’euro, perquè et faces una idea. Imagina que amb aquest pressupost irrisori hagueres d’alimentar-te, pagar el lloguer o la lletra de ta casa, l’electricitat, l’aigua corrent, el carburant del teu vehicle o l’abonament del transport públic, i un llarg etcètera de productes i serveis, indispensables o no, que consumim diàriament de manera automàtica, quasi sense adonar-nos. No cal que faces la prova: no es pot, és absolutament impossible.
Aquesta és una de les paradoxes de l’Estat del Benestar: perquè tu pugues mantindre la teua qualitat de vida, s’ha de sacrificar obligatòriament un altíssim percentatge dels habitants del planeta. Però pots estar tranquil o tranquil·la, aquesta gent viu molt lluny d’ací. és molt probable que no te’ls creues mai pel carrer, a no ser que te’n vages de safari a Kènia per desestressar-te del teu treball absorbent i t’allunyes del circuit marcat per l’agència de viatges. No et preocupes, si et vénen remordiments de consciència, sempre pots donar una part del teu sou a una ONG, que amb les quotes que tu i molts com tu pagueu mensualment, acabaran amb la fam, les guerres, l’escalfament global, l’esclavitud, etcètera, etcètera, etcètera. I a l’hora de l’esmorzar, mentre fas un mos al teu entrepà i un glop a la teua cervesa, amb un plateret d’olives i cacaus per a acompanyar, pots advocar per la condonació del deute extern, persuadir els teus amics o companys de la feina perquè voten a l’esquerra i malparlar dels polítics corruptes i els dimonis dels Estats Units i les grans companyies multinacionals, que es creuen els amos del món. Però en el fons, molt en el fons, saps que això serveix de ben poca cosa. I et vénen les xifres al cap, una i altra vegada, repicant en la teua consciència.
Mil milions de persones viuen amb menys d’un dòlar al dia, el 70% són dones. Més de mil vuit-cents milions no tenen accés a aigua potable. Al voltant de vuit-cents quaranta milions de persones pateixen malnutricions, dos-cents milions són xiquets i xiquetes menors de cinc anys. Dos mil milions de persones aproximadament tenen anèmia, per falta de ferro. Vuit-cents vuitanta milions no poden rebre serveis bàsics de salut. Dos mil milions de persones no poden permetre’s medicaments essencials…
Pirates i Robinhoods
En les sales de cinema, abans de començar la pel·lícula, se sol projectar un anunci del ministeri de cultura mitjançant el qual es pretén combatre la pirateria. Segur que us resulta familiar: un individu anònim tracta de furtar un vehicle aprofitant la foscor d'un atzucac; un carterista clava les urpes discretament entre les pertinences d'una dona excessivament confiada; un parell de lladres fugen a corre-cuita a través de la finestra d'un edifici amb un televisor entre les mans; un jove aprofita dissimuladament que no l'observa ningú per amagar-se sota la jaqueta uns quants DVDs d'un centre comercial i, per últim, una xica seu tranquil·lament en la seua habitació, davant de l'ordinador, mentre es descarrega centenars d'mp3 i vídeos d'internet. Tot açò, adobat amb una banda sonora trepidant, una música més pròpia de les frenètiques pel·lícules d'acció nord-americanes que d'un spot institucional com el que ens ocupa. No cal ser massa espavilat per entendre el missatge implícit, l'equació amb la qual volen fer-nos combregar els responsables de l'anunci: baixar-se música de la xarxa és igual a robar, es tracta d'una pràctica il·legal i resulta moralment inacceptable.
La meua penitència comença per una confessió. Ara i ací, pose els meus pecats damunt de la taula: jo em descarregue habitualment cançons, àlbums i discografies senceres d'internet, ho confesse, i n'estic ben orgullós! Gràcies a les noves tecnologies he tingut accés a una barbaritat de propostes musicals d'arreu del món que no hauria pogut conéixer de cap de les maneres, de no ser per les xarxes P2P i la lliure circulació de continguts culturals que ha suposat la revolució cibernètica. Però això no implica necessàriament que no faça un ús crític i sostenible dels recursos que tinc al meu abast: sé el que costa quantitativament (en esforç i en diners) produir un disc i, quan es tracta d'una autoedició o d'un segell discogràfic independent, sempre intente adquirir-ne una còpia original en la tauleta de merxandising dels concerts o en les botigues tradicionals especialitzades. Un cas paradigmàtic serien els discos de música en català, que moltes vegades es publiquen gràcies al voluntarisme i a l'esforç desinteressat d'una sèrie de persones, amb noms i cognoms, que inverteixen moltes il·lusions i hores de treball en els seus projectes artístics, i que malauradament no sempre resulten tan lucratius com fóra desitjable. Aquestos Cds, amb paper setinat i capsetes de cartró, són els que omplin la meua prestatgeria.
A partir de l'1 de setembre de 2012 els discos pujaran de preu un 3% a l'Estat Espanyol, com a conseqüència de l'augment de l'IVA (del 18 al 21%) que el Congrés dels Diputats ha aprovat sobre els objectes de luxe, entre els quals podem trobar els CDs (i també els tampons i les compreses: n'hi ha per a llogar cadires!). On estan ara els salvapàtries de la cultura que llançaven pestes contra la pirateria? Aquesta és la seua manera de protegir la creació i de fomentar les vendes? Per què no exigeixen públicament que s'aplique un impost especial del 4% sobre aquesta mena de productes, com es fa amb els llibres? No tenen res a dir al respecte?
Els vertaders corsaris d'aquesta història, no ens enganyem, són els manifassers de l'SGAE, que busquen qualsevol buit legal per tal d'omplir el sac (cobrar a les perruqueries per posar música en els seus establiments? Què vindrà després? Ens cobraran també per cantar en la dutxa?) i les discogràfiques majoristes (que veuen com se'ls esfondra el negoci, en detriment de les companyies telefòniques, que ens estafen mensualment amb una tarifa de vora 60 euros per un servei de línia ADSL a pedals). No podem oblidar que quan els periodistes i els directius parlen de la “crisi de la música” estan referint-se concretament a la “crisi de la indústria musical” i aquesta no condueix, ni per activa ni per passiva, a la fi de la creació, sinó totalment al contrari: el desenvolupament d'internet i la consolidació de les noves tecnologies han ajudat a democratitzar la cultura i a fer-la més accessible i global, en el bon sentit de la paraula. Amb un sol clic podem quedar-nos bocabadats escoltant una cançó enregistrada casolanament a l'altra punta del món, amb un sol clic ens estalviem tots els filtres mediàtics i corporatius que feien de la música un xiringuito reservat exclusivament per a uns pocs privilegiats.
No sé, em fa l'efecte que el millor que podem fer atenent a les circumstàncies, és hissar dignament la bandera del crani i les tíbies creuades i cridar a l'abordatge!
Una orquestra simfònica és un organisme viu
Una orquestra és un organisme viu, que respira, que s’enlaira, que batega a l’uníson. Resulta molt difícil explicar les emocions que generen una vuitantena de músics interpretant una cançó concebuda en la intimitat, amb només una guitarra i una veu. No cal dir-ho: la carn de gallina tota la nit, profundament esborronats en alguns passatges corprenedors de l’arranjament, absolutament desbordats en els moments més tràgics de la partitura.
és evident que no podem ser objectius a l’hora de valorar el vostre treball, i tampoc no ho pretenem: la nostra intenció en el moment d’escriure aquestes ratlles és agrair l’esforç i la generositat de tantes i tantes persones, amb noms i cognoms, que vàreu decidir esprémer els vostres horaris, desplaçar-vos des de molt lluny, resistir jornades intensives, oblidar-vos de les altes temperatures de la sala, relativitzar la repetició constant, prendre-vos amb filosofia les exigències interpretatives de l’enregistrament. Sense vosaltres tot açò no hauria estat possible.
Des del director de l’orquestra fins a l’enginyer de so, passant pel nostre productor artístic, pels tècnics de l’auditori, pels amics que ens tiràreu una maneta amb les fotografies i el vídeo, per la nostra família que es va encarregar del càtering: tothom va posar el seu granet d’arena perquè aquesta gravació es poguera dur a terme amb garanties. Violins, violes, cellos, contrabaix, flautes, oboès, fagots, clarinets, trompetes, trompes, trombons, arpa, percussions i cor: hem de donar-vos sincerament les gràcies per la vostra implicació i el vostre compromís.
Diu l’enciclopèdia popular que “ningú no regala res”, però nosaltres avui no podem estar més en desacord, heu aconseguit que la paremiologia es quede sense arguments, obsequiant-nos amb un present de valor incalculable: la vostra dedicació altruista, que mai no podrem compensar-vos adequadament. és un honor i un privilegi que la vostra empremta dactilar aparega en el nostre (i quan diem “nostre” us incloem també a vosaltres) tercer disc, Una amable, una trista, una petita pàtria. Hem invertit molta il·lusió en aquest CD, i ens ompli d’orgull poder comptar amb les vostres notes i els vostres acords per a aquesta nova aventura que tot just encetem.
Postal des de Florida
Estem ja al voltant de nou dies als Estats Units i la veritat és que hem fet tantes coses que no hem tingut temps material per a digerir tanta informació: començàrem el nostre viatge a Nova York, en la ciutat dels gratacels, i ens hi estiguérem cinc dies. Suficients per a fer un taller amb els alumnes de la Universitat de Columbia i un concert en el soterrani d’una antiga capella dissenyada per un arquitecte valencià, Rafael Gustavino, a finals del segle XIX. Era un lloc increïblement acollidor per a escoltar música en directe; no debades aquesta sala, Postcrypt Coffeehouse, està oberta al públic des dels anys seixanta i pel seu diminut escenari han passat artistes de la talla d’Ani Difranco,Suzanne Vega o Jeff Buckley. Les normes de la sala són que no es pot endollar cap instrument i s’ha de cantar a cappella obligatòriament. Això fa que els espectadors fins i tot continguen la respiració, que el silenci i els ciris de les taules conviden a la intimitat i a la confidència, i que el músic puga mirar als ulls al seus interlocutors, que s’hi produïsca una connexió molt especial. Va ser realment interessant parlar amb els alumnes de Columbia, estudiants de català amb un nivell altíssim, que s’han amerat de la nostra cultura fins al punt que entenen alguns dels problemes socials i polítics que ens afecten, que mostren empatia cap als nostres somnis i preocupacions. Tot això es deu a la labor fonamental de la lectora, Elsa úbeda, la professora que els ha encomanat aquest amor per la llengua i la cultura catalanes, responsable de la nostra presència a Nova York.
Després d’aprofitar els dies lliures per fer el guiri per Manhattan i arrimar-nos als dos museus més importants de la ciutat, el Metropolitan i el MOMA, agafem l’avió cap a Florida. El canvi és radical en tots els sentits: des de les altures, ens adonem que els gratacels han desaparegut i que Gainsville (ciutat on es troba situat el campus universitari) és absolutament horitzontal. Un dels edificis més alts deu ser l’estadi de futbol americà dels Gators, un dels orgulls locals: els dies de partit, les graderies s’omplen de gom a gom amb 90.000 espectadors (calculeu que Gainsville té al voltant de 150.000 habitants) per donar suport a l’equip universitari. L’equip porta el nom de Gators perquè a aquesta zona hi ha moltíssims caimans (alligators). Aquesta vesprada anirem a un parc protegit a veure’n alguns de prop! També el canvi d’oratge ha sigut molt acusat. Passem de portar abric d’hivern a Nova York a vestir-nos amb samarreta i roba d’entretemps, com a conseqüència de la temperatura primaveral de Florida.
Després de descansar una miqueta, tornem a la càrrega. Quatre tallers, un en cadascun dels nivells de català que imparteix Elisabeth Liminyana, la lectora de la UF, en què explicàrem què era la“Nova Cançó” i quina és l’herència que ens ha deixat als nous músics i cantants, que ens inspirem en l’actitud de gent com Raimon i Lluís Llach a l’hora de pujar a l’escenari. Ens van sorprendre algunes de les preguntes dels alumnes, perquè pressuposen un domini de l’idioma altíssim i una comprensió del nostre context polític i social relativament profund. Insistisc en la tasca encomiable de la lectora de català, que, a banda de fer d’ambaixadora del nostre país al sud-est dels Estats Units, va demostrar la seua capacitat de gestió i d’activisme cultural, invertint moltíssims esforços per a organitzar un concert-recital de poesia en un espai escènic anomenat Thomas Center el dia 19 d’octubre. Una antiga casa colonial preciosa, amb una acústica formidable, va ser el lloc escollit per celebrar aquest espectacle que vaig compartir amb l’actriu Susanna Sebastià. Més de vuitanta persones van assistir-hi, no sabria com explicar el que sentíem des de l’escenari. La gent escoltava amb molta atenció allò que explicàvem sobre la corrupció urbanística del litoral mediterrani, sobre l’accident de metro de València del 3 de juliol de 2006, sobre les nostres aspiracions identitàries, sobre la mort de Guillem Agulló, de Carlos Palomino, de Salvador Puig Antich…
Postal des de Missouri
Des de Florida fins a Missouri hem de fer una combinació bastant tortuosa: prenem un avió des de Gainsville fins a Charlotte, i un transbordament fins a Saint Louis. Quan estem a punt d’agafar aquest darrer vol amb US Arways, la tripulació ens comunica que s’ha produït una avaria i ens fan tornar a la terminal, fins que se solucione el problema. Després de quatre hores d’espera, ens posen un altre avió i podem marxar finalment cap a Saint Louis. Des d’aquesta ciutat, hem de fer dues hores d’autocar fins a Columbia, on es troba el campus de la Universitat de Missouri. Després d’aproximadament dotze hores de trajecte en total, arribem per fi a la nostra destinació. Aquest estat del Mid-West, eminentment rural i amb una densitat de població de 21 habitants per quilòmetre quadrat (l’Estat Espanyol, perquè us en feu una idea, en té 91 per quilòmetre quadrat) està de celebració. L’endemà de la nostra actuació, l’equip de futbol americà de la Universitat de Missouri, els Tigers, juguen un partit importantíssim contra l’Oklahoma, i tot el campus està ornamentat amb els colors de l’equip local, groc i negre. El partit es televisa a tota la nació i s’aprofita l’avinentesa per organitzar una trobada d’antics alumnes i una sèrie d’activitats que expliquen per què la ciutat està plena de gom a gom. Mònica Marcos-Llinas, la lectora de Missouri, ens ve a buscar a l’hotel i ens dirigim a l’empresa de sonorització a la qual li lloguem el material tècnic que farem servir durant el concert. De camí al restaurant on dinarem amb la cap del Departament de Llengües Romàniques, passem per l’Speakers Corner, una espècie de cercle obert de debat a l’aire lliure on els estudiants i la gent de fora del campus discuteixen sobre temes diversos i intercanvien idees, un punt reservat per a la lliure expressió. Quan ens hi apropem, un estudiant i un home d’Església parlen sobre l’equació “Déu igual a amor”, amb una trentena d’espectadors que no es perden detall de la conversa. Uns quants metres més enllà, en la zona de restaurants del campus, hi ha estacionat un camió d’allistament de l’exèrcit americà, en el qual s’atenen les sol·licituds dels futurs soldats. A les quatre de la vesprada comença el nostre espectacle híbrid entre recital de poesia i concert de cançó d’autor al Memorial Union, un edifici multiusos al servei dels estudiants i dels professors de la universitat. L’espai escènic escollit és una mena de saló de conferències molt acollidor, amb moqueta i cadires de vellut, en el tercer pis. Unes seixanta persones s’acosten al concert i ens mostren la seua escalfor. Tal i com vàrem fer a Florida, obrim un torn de preguntes i d’intervencions perquè el públic en puga dir la seua. Ens pregunten per què encara parlem de la dictadura, si Franco ja fa més de trenta anys que és mort i els expliquem que encara no s’ha fet cap judici dels crims comesos pel règim i que tractar de fer memòria (històrica) pot entendre’s com una deslleialtat a Espanya, que algunes persones no saben on reposen els cossos dels seus familiars, que les fosses comunes continuen sense investigar-se amb l’exhaustivitsat necessària. Ens pregunten sobre el blaverisme (!?) i els diem que no té cap base acadèmica, que és una representació ultradretana del complex d’inferioritat valencià respecte a Catalunya, l’autoodi convertit en ferramenta política dels conservadors per a desmobilitzar els projectes identitaris al marge d’Espanya. Ens pregunten per què escrivim en català i no en castellà, la qual cosa ens donaria moltíssims més espectadors potencials, i els diem que es tracta d’un acte de naturalitat. Que les nostres cançons i els nostres poemes són bastant autobiogràfics i que, si vivim en català, si somiem en català i estimem en català, per quina raó hauríem d’escriure o cantar en una altra llengua?
Postal des de Québec
Des de Missouri, fem una escapada de dos dies a Chicago: no tenim actuacions ni tallers programats en aquesta ciutat, però ens prenem el cap de setmana de relax, ens vindrà molt bé abans d’afrontar la recta final del viatge. La nostra pròxima parada és Montreal. Allà ens esperenèric Viladrich i Montse Colera, els màxims responsables de la nostra presència al Quebec i als Estats Units. Han invertit moltíssims esforços i maldecaps perquè aquesta gira de concerts fóra possible i els estem veritablement agraïts per haver cregut en nosaltres. Aquesta setmana tenim l’agenda bastant carregada, però estem ansiosos per posar les mans en farina: el dia 26 d’octubre, per a començar, fem un taller amb els estudiants de català de la Universitat de Montreal. Ens acompanyen també alguns membres del Casal Català del Quebec i el reputat director de cinema Josep Maria Forn (El Coronel Macià), que ha creuat l’oceà expressament per participar en elFestival de Cinema “Tapis Rouge“, enguany dedicat als nostres màxims exponents pel que fa al seté art. També vénen a explicar les seues respectives pel·lícules Ventura Pons (A la deriva) i Dolors Genovés (Adéu, Espanya).
Per això el dia 27 ens acostem al Cinema Beaubien, on està convocada la cerimònia d’inauguració de l’esmentat festival. Després d’un parell de discursos institucionals, ens quedem amb la boca oberta en veure com es preparen a l’escenari la colla de castellers de Montreal, que es disposen a il·lustrar en viu i en directe una de les nostres tradicions més arrelades. Formada per alguns catalans “a l’exili“, però també per una gran part de quebequesos. Posa la pell de gallina comprovar com a no sé quants mil quilòmetres de casa nostra, formen una sèrie de piràmides humanes. De veritat, impressionant! Després ens toca el torn a nosaltres: li dediquem una versió de la mítica cançó Al Vent al lingüista i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà, desaparegut recentment. Com que Laura Navarro, autora de l’arranjament d’aquesta peça per a quartet de corda no ha pogut viatjar amb nosaltres, ens veiem obligats a buscar músics autòctons per a la guarnició, la qual cosa ens serveix per a adonar-nos del gran nivell musical que hi ha a la ciutat. Amb només dos assajos tenim prou perquè la cançó sone com si Julie-Odile GM (cello), Jennifer Thiess (viola), Cecilia Curiel-Garcia (violí segon) i Maria Demacheva (violí primer) l’hagueren tocat tota la vida. A més a més, es tracta d’una actuació per la qual no rebran cap remuneració, s’han prestat a actuar a Tapis Rouge filantròpicament, per tal de contribuir amb el seu granet d’arena. En acabant, em quede sol a l’escenari: interprete una versió d’una cançó del grup quebequés Les Trois Accords, que ha adaptat a la nostra llengua l’hilarant artista de l’Alcúdia, Toni de l’Hostal, amb el títol de Molt guapot (Vremaint beau). No em faig una idea de com deuen haver sonat les tres estrofes i mitja de la versió original que he cantat en francés, espere que almenys els espectadors hagen reconegut la cançó!
Per la seua banda, Susanna també ha tingut el seu moment damunt de les taules, participant en la cerimònia inaugural, en companyia de l’actor portaveu del festival, Simon-Olivier Fecteau: passant-li un senzill càsting sobre cultura catalana que serveix de fil conductor de l’acte. El dia 28, cloem el nostre periple quebequés amb un concert en la Maison de la Culture -; Rosemont La Petite Patrie. Aquest concert, que també forma part de la programació del festival i que serveix d’homenatge als 50 anys de la Nova Cançó, l’hauríem d’haver compartit amb el cantautor i amic Cesk Freixas, que finalment no hi ha pogut assistir. De fet, el cartell que hi ha penjat a la porta del centre cultural és el que fem servir habitualment per al nostre espectacle conjunt “Venim del nord, venim del sud“.
Segons ens explica èric, les entrades estan esgotades des d’una setmana abans del concert! Fem l’actuació amb una llum tènue, molt càlida, perquè el públic puga seguir les traduccions al francés de les lletres del nostre repertori. En finalitzar l’actuació, s’obri un torn obert de preguntes i comentaris, tal i com vam fer el primer dia en el taller a la Universitat, i ens adonem de quantes analogies es poden fer entre la situació social i política del Quebec i dels Països Catalans. El poema Comptat i debatut, que enregistràrem en el nostre segon disc, aprofita per a posar-hi sobre la taula moltes semblances i debatre engrescadorament. Ens pregunten per les consultes sobre la independència que s’han realitzat darrerament en diverses poblacions del Principat (i també en algunes ciutats d’Estats Units, on votaven els catalans i les catalanes “en la diàspora“). Al Quebec ja s’han fet un parell de referèndums oficials sobre l’autodeterminació, que no han arribat a bon port. Possiblement, si el Partit Quebequés guanya les pròximes eleccions es proposarà una tercera consulta. A propòsit, ¿sabeu un altre estat, a banda d’Espanya, que no va acceptar institucionalment l’autodeterminació de Kosovë? Exactament, haveu encertat: Canadà. Ja ho diu la dita, quan veges la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar…
Postal des de Califòrnia
Des de l’aeroport de Montréal agafem un vol a Los Angeles, amb escala a Chicago. Per raons meteorològiques, el comandant ens anuncia que volarà relativament baix, de manera excepcional, la qual cosa ens ve molt bé, perquè ens ofereix una perspectiva quasi zenital del Gran Canyó del Colorado i de les Muntanyes Rocalloses. Arribem a Los Angeles al voltant de les quatre de la vesprada, després d’haver-li guanyat tres hores al rellotge. Tenim reservat un cotxe de lloguer amb el qual ens desplaçarem fins a San Diego, ciutat situada a escassos quaranta quilòmetres de la frontera amb Mèxic.
El primer contratemps que ens trobem és el canvi de marxes: als Estats Units la major part dels vehicles tenen canvis automàtics i no hi estem acostumats, de manera que ens veiem obligats a entrenar-nos una miqueta abans d’emprendre el viatge. A l’autopista ens trobem una retenció bastant important: no hem previst que aquest cap de setmana se celebra Halloween i tothom s’ha llançat a la carretera. Arribem a San Diego al voltant de les vuit de la nit, absolutament desfets. Sopem alguna cosa ràpida i ens n’anem a dormir. Al dia següent plou intensament, però a mig matí escampa i el sol s’apodera del cel. Agafem el cotxe i ens dirigim a la platja més pròxima: és la primera vegada que visitem la costa oest i encara no havíem tingut l’oportunitat de remullar-nos les mans en l’aigua del Pacífic. A la vora del passeig marítim observem una gran multitud de gent que avança amb pancartes i samarretes del mateix color: és una marxa antiavortista. Aquest cap de setmana hi ha convocades eleccions federals i, a més a més, es consulta amb la ciutadania sobre diverses qüestions. El republicà Arnold Schwarzenegger és actualment el governador de Califòrnia, però no podrà revalidar el seu càrrec perquè ja ha complit les dues legislatures que s’estipulen com a màxima permanència en el poder. A les dotze del migdia hem quedat amb Aleix Barandarian, un vigatà que se n’ha vingut a viure a San Diego, amb la seua companya i els seus fills. Ens acostem a la sala de la UCSD on està previst que es faça el concert-recital. és una sala d’actes bastant acollidora de la Universitat. Omplim de senyeres el recinte.
Recol·loquem totes les cadires en forma de mitja lluna perquè volem tindre els espectadors molt a la vora. Provem l’equip de so i ho deixem tot preparat fins a d’ací unes hores, que començarà a arribar el públic. Aleix ens porta a fer una volta per les rodalies. Des d’un mirador de la costa, veiem esteses sobre l’arena, una vintena de foques que estan prenent el sol i posant per als turistes, que les immortalitzen (immortalitzem) amb les seues (nostres) càmeres digitals. Dinem i marxem tranquil·lament cap a l’hotel, arrepleguem la resta del material i comencem a mentalitzar-nos de cara a l’actuació. El Casal dels Països Catalans de Califòrnia és l’entitat que organitza l’acte. Aquesta associació aplega gent del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya (encara no tenen censat cap membre de l’Alguer ni de la Catalunya Nord) que s’han mudat, temporalment o definitiva, a l’estat de Califòrnia. Celebren activament la Castanyada, l’Onze de Setembre, Falles, Sant Jordi i moltes altres dates assenyalades per a nosaltres; també han participat, treballant en xarxa, en l’organització d’una consulta sobre la independència en territori dels EUA.
Abans del concert tenim la possibilitat d’intercanviar quatre paraules amb tota aquella gent que ens tracta entre cotó-en-pèls, es nota que han dipositat moltes expectatives en nosaltres: no els és fàcil tindre accés a la cultura catalana a tants quilòmetres de distància, de manera que aquelles activitats que organitza el Casal serveixen per a fer-los sentir-se més a prop del seu País, per a tindre contacte directe amb la seua llengua i la seua cultura. Ho notem en les reaccions del públic, en escoltar alguns dels poemes que recita Susanna i algunes de les cançons que jo cante. En acabant, ens quedem xarrant tranquil·lament amb ells, mentre anem arreplegant els instruments. Una mare mallorquina i la seua filla valenciana ens conviden a una paella de Halloween, cuinada per un nord-americà, però no podem fer una altra cosa que bandejar l’oferta, en vista que a l’endemà és quan agafem l’avió a Barcelona. Tornem a casa.
Postal des d’Amiens
Avui torne a escriure-vos des de lluny, des d’Amiens concretament. He tingut l’oportunitat de viatjar fins a aquesta ciutat de la Picardia, una regió situada al nord de l’Estat francés per realitzar un parell de concerts i un taller didàctic amb els estudiants de català de la Universitat Jules Verne. El lector que imparteix l’assignatura es diu Josep Samuel Marqués i ha preparat una activitat molt especial per a la vesprada de dilluns. Amb l’objectiu de treballar la seua expressió oral, els alumnes de tercer ens oferiran una visita guiada pel centre històric d’Amiens, de manera que ens vestim el milllor que
podem i eixim al carrer: a l’exterior fa cinc graus negatius de temperatura, o això marquen els termòmetres.
Partim des de l’estació ferroviària central i travessem el mercat de nadal, caminem pel carrer dels Tres Cudols fins a arribar a un rellotge en forma de dona despullada, li toquem un pit tal i com marca la tradició, i seguim avançant fins que ens aturem davant de la façana principal de la catedral gòtica, fem una volteta de reconeixement i ens dirigim cap al riu Somme, on acaba la nostra visita. Allà som testimonis d’excepció d’un triangle amorós entre una dona que hi ha pintada en una façana, el seu marit que està dibuixat en la paret de la casa més propera i l’estàtua d’un home que, segons ens diuen, és l’amant clandestí d’aquella dama i es troba situat enmig del riu, emergint d’aquelles aigües glacials.
Mentre passegem, una vegada agafem una miqueta de confiança, tinc l’oportunitat de xarrar una estona amb els estudiants i m’expliquen per què van decidir aprendre la nostra llengua. Aurélie, per exemple, té el seu xicot a Barcelona i pretén anar-se’n a viure a Catalunya en un any aproximadament, de manera que està cursant un programa adaptat de català perquè vol integrar-se adequadament en el cercle d’amics i familiars de la seua parella. Estudia català per amor, vaja!
Álan té la família repartida entre Colòmbia i Catalunya i és un apassionat del Barça (avui porta la samarreta de l’equip perquè està mentalitzant-se de cara al derbi), però ha viscut ací molt de temps i s’ha adreçat al lectorat de català per millorar els seus coneixements de la llengua i de la cultura dels seus cosins i tiets.
Mathilde, en canvi, se n’ha assabentat d’una història èpica protagonitzada per sang de la seua sang, material de primera per a una possible novel·la o llargmetratge: la seua iaia va fugir de Granada durant la dictadura. Va travessar a peu l’Espanya franquista i no es va aturar a La Jonquera. Va continuar caminant fins a arribar al nord de França, on va conéixer el seu iaio. Una de les coses que l’àvia li ha explicat a Mathilde és que Federico García Lorca, un poeta de la seua terra natal, va ser assassinat a sang freda, d’un truc a trenc d’alba, pocs mesos després de l’alçament militar de 1936. Una història com aquesta no s’oblida fàcilment, no passa desapercebuda. Mathilde estudia català perquè sap que la seua àvia va viure un temps a Sant Feliu de Guíxols i ara que la seua memòria va extingint-se progressivament i que els seus records van difuminant-se, Mathilde no es resigna i continua escarbant en les seues arrels, rescatant les vides viscudes per la seua iaia, cercant el contorn de les seues petjades, posant en pràctica l’únic antídot fiable contra l’oblit.
Triar un tema
La feina d'un escriptor de cançons moltes vegades cosisteix a recapacitar sobre el món que l'envolta. Tant des del punt de vista íntim com des del punt de vista col·lectiu. A l'hora de triar un tema sobre el qual parlar, moltes vegades són els propis budells els que veritablement prenen la determinació d'escollir. I no és tan important el tema en si, sinó el tractament o la perspectiva des de la qual es decideix cantar. Cantar a l'amor és una de les coses més difícils que hi ha, segons el meu parer, per a un artista: i no serà perquè no n'hi ha cançons escrites i enregistrades sobre l'amor. Però em referisc més concretament a escriure cançons d'amor sense caure en tòpics i clixés. Tothom viu l'amor d'una manera diferent, però també és veritat que hi ha llocs comuns que sempre es compleixen en les experiències vitals d'un gran percentatge d'éssers humans. El cantautor ha d'aportar la seua originalitat, un gir, un angle, que faça especial eixa cançó, eixa vivència. I no sempre és fàcil. A més a més, considere que les millors cançons de d'amor són en realitat de desamor: és un fet. Els artistes, els professionals de la literatura musical, quan realment senten l'amor a flor de pell, quan estan vivint la passió d'una relació satisfactòria i feliç, no perden el temps tractant de glossar les meravelles i delícies que li aporta eixa relació, sinó que es dediquen a gaudir, a experimentar, a assaborir. En canvi, les cançons de desamor són cançons que parteixen des de la reflexió, dels raonaments, del record i de l'anàlisi a posteriori, amb el cap fred i el cor en un puny. Té una certa lògica que les cançons d'amor més emocionals siguen les que parlen de desfetes sentimentals o de trencaments dolorosos. Aquest fenomen s'assembla un poc al dels mitjans de comunicació i les prioritats informatives relatives: ho defineix molt bé aquella frase anglosaxona que diu "good news = no news". I entrem així en el camp de l'escriptura de cançons amb base social o política, que és la branca per la qual després sempre s'acaba jutjant un cantautor: jo encare la labor compositiva des d'una òptica eminentment periodística. Llig un titular a la premsa, analitze un article d'opinió, veig un documental a la televisió, vaig al cinema a veure una pel·lícula i el missatge, el contingut del que he vist/escoltat em porta a investigar pel meu compte, a ampliar la informació, a reflexionar individualment i a generar una opinió pròpia, una tesi cantable. I així és com he escrit, per exemple, una cançó sobre l'accident de metro de la Línia1 del 3 de juliol de 2006, o sobre la manipulació dels mitjans de comunicació públics en el País Valencià o sobre la pobresa en la sisena part de la població mundial. L'actitud és enfrontar-te a la informació amb la ment oberta i amb ganes de buscar finestres d'oxigen, perspectives en el debat que t'ajuden a millorar, a buscar solucions per als conflictes, múltiples conflictes que se't plantegen quotidianament amb el simple fet de sintonitzar el telenotícies, obrir un diari o fer una ullada a les xarxes socials.
